martes, 8 de agosto de 2017

Les Bienveillantes, de Jonathan Littell.





            Así como o vello truán François Villon pedía clemencia á humanidade ben pensante, irmandándose con ela xa desde o primeiro verso da “Ballade des pendus” (1501), igualmente Max Auer, o protagonista de “Les Bienveillantes”, apela á compaixón dos seus semellantes, comezando o seu discurso exactamente coas mesmas palabras coas que principiaba o poema: “Frères humains…” Un discurso que, lonxe de fomentar ese vencello, á que aquí escribe pareceulle dun cinismo atroz o cal –seguramente porque o autor así o quere- desatou unha antipatía case visceral.
            Este diálogo irreverente coa literatura medieval, principalmente coa francesa, pero por extensión, coa europea, prevalece ao longo de toda a novela, emerxendo, se cadra, para poñer de manifesto a gran diferencia entrambas sociedades, distinción que iría en detrimento directo da máis recente. Este enfoque parece corresponder co mito das Idades, mediante o que calquera tempo pasado foi mellor e todo o que prevé para o futuro é pura dexeneración. Deste diálogo sería paradigma, por exemplo, o tratamento das arquifamosas “tres pingas de sangue na neve”, en cuxa visión Perceval arroubárase nunha éxtase sublime, relembrando o rostro da súa amada en Li contes del Graal. Emporiso, na novela de Littell, as tres pingas de sangue caen na escuma da bañeira, como colofón a un cadro de degradación e loucura que parece non ter máis sentido que unha lenta autodestrución. Morte e merda, escatoloxía pura, constitúense en fíos condutores (aínda que non son os únicos) do relato dun auténtico descenso aos infernos ambientado na época da Segunda Guerra Mundial. O protagonista percorre as tebras dunha Europa en guerra, desde a fronte alemá no Cáucaso ata o campo de concentración de Auschwitz, pasando polo cerco de Stalingrado, E aínda lles podemos asegurar que as tebras do terrible marco histórico reflíctense e supéranse sobradamente pola negrura interior do protagonista.
            Littell renuncia a calquera tentativa de redención da súa personaxe e, ao xeito dun Orestes moderno e sumamente depravado, o señor Auer vai tirando ao longo das máis de 1400 páxinas que compoñen a novela (na edición de peto Gallimard-Folio), quizais perseguido polas Erinías -quizais e só quizais- a través dunha sociedade que reflicte os aspectos máis escuros e terribles dunha humanidade que se cambalea e que non parece atopar límites á súa crueldade brutal. Coido vital sinalar que para Robert Graves a Orestíada describiría o paso dun antigo matriarcado ao sistema patriarcal actual, mito mediante o cal este último remata lexitimándose e instaurándose como modelo de dereito.
            Max Auer é doutor en dereito, doutor, como a meirande parte dos altos cargos e oficiais nazis. Esta circunstancia contrasta co clixé do sabio bo, Litell obriga a repensar certos tópicos e concluír que, por exemplo, o nivel académico nada ten que ver co talento nin coa bondade. Cando menos este personaxe non presenta curiosidade, nin bondade, nin inquedanzas intelectuais, nin ideario algún, agás un nazismo seguidista de Hitler que asume simplemente como síntese de civilización, porque, aparentemente, lle resulta cómodo. Así, ao lector non lle queda outra que matinar se estes doutores non eran senón tecnócratas con diploma; en contraposición con personaxes realmente intelectuais como o do filólogo Voss, que, aínda sendo nazi (ninguén se libra aquí), amosa un certo interese por outras culturas e un mínimo espírito crítico cara a propia. As páxinas da novela dedicadas ao discurso do filólogo son as máis amenas, ao meu criterio, e nelas trátanse conceptos tan interesantes e complexos, como os de lingua, cultura e nación. Conceptos que veñen moito a conto, posto que serven como pretextos e detonantes para a articulación do horror baseado na doutrina nacionalsocialista.
            Ademais da xa citada recreación da Orestíada, a novela explora a temática do dobre (o “Doppelgänger”), neste caso como pretexto para introducir o leitmotiv da “renuncia ao amor”. Desde o principio da novela o protagonista defínese homosexual, e, emporiso, non chega nunca a namorar de ningunha das súas parellas sexuais, todas masculinas. Non obstante, declara sentirse namorado dunha muller, a única inalcanzable para el. O conflito identitario e sexual xoga un importante papel na construción dun individuo que, por unha banda, expresa a complexidade do erotismo e da sexualidade humana pero, o que é máis sorprendente, por outra banda, parece non abeirar ningún sentimento nin unha mínima empatía cara aos demais. Un ser inquietante que lembra aos autómatas de feira, que sempre me inspiraron un certo terror porque coa súa máscara humana, móvense porque toca, pero están baleiros, carentes de vida. Un sociópata de moito pendello.
            A novela está articulada en movementos musicais que, segundo certos críticos, remitirían a algunha das Suites para Cello de J. S. Bach, aínda que revisando a dita división, non parece corresponder exactamente con ningunha en particular, o que podería denotar unha reformulación literaria das ditas Suites. A intensa relación coa música é unha constante no texto; o protagonista manifesta o seu agrado pola música, sobre todo francesa e alemá. É preciso sinalar tamén que reiteradamente arrenega de Wagner, o que me fixo sentir especialmente ben.
            A novela é intricada, arrevesada, escura como a alma do seu protagonista, alma que nun principio era suma de Francia e Alemaña, pero que se escindiu en besta cruel. Agardemos que non sexa metáfora da nosa Europa.



sábado, 16 de abril de 2016

Coma un río



Coma un río quixera eu ser: cantar

con estrelas no lombo cara ó mar,

deixando unha chorima en cada pedra,

e unha bágoa de Deus en cada herba.

 

Hai unha cousa clara coma o sol:

prós nosos ollos no está feita a lus

do mundo, ó abrente frío que se abreu

cando abrimos os ollos sobre o mundo.

 

E eu coma a néboa sobre os outros montes

que lles cobre a ferez  e mailas bágoas;

e eu coma a estrela que entra polo oco

do lousado do pobre na agonía.

 

Hai unha cousa clara coma a lus:

que no é para nós a música do mundo

a promesa raiante da hora enorme

en que se dixo: ¡ outro home veu ó mundo!

 

E eu como un fondo río de recendos,

de voces e de luces: coma o aire,

que beixa todo e non se apousa en nada

máis que no sangue, na raíz do sangue…

 

Díaz Castro. Nimbos (1961).

 

Río Neira



  Fotografía CC tirada da ligazón: https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3ARio_Neira.JPG


 

 


domingo, 18 de outubro de 2015

TERRA BAIXA, o la lluita eterna pel poder.

Terra baixa - Lluís Homar
Al teatre Borràs fins el 25 d'octubre.

L’éxit de Terra Baixa esdevé de la seva universalitat. La lluita de poders ha estat des de sempre un tòpic del art i a la Terra baixa d’en Guimerà aquest conflicte s’estén des del àmbit íntim (el triangle amorós composat pel Sebastià, la Marta i en Manelic) fins a la dominació que el amo exerceix sobre la resta del poble, sobre tot –i també degut a- amb la connivència i el seguidisme de molts dels oprimits amb el opressor, tot i el seu desacord amb el tirà.  
La versió que han adaptat Pau Miró i Lluís Homar encara ressalta més aquesta ja sabuda  dicotomia que plasmava l’original d’Àngel Guimerà entre la terra alta (hàbitat de homes llibres, purs i guiats pel amor) i la terra baixa (escenari de la misèria humana, del engany i de la esclavitud). La música de Sílvia Pérez Cruz conmou. En un exercici interpretatiu entre la egolatria i la magnificència, el “duende”, la expressió i el to de Lluís Homar van canviant i, al seu través, van apareixent-se al públic la Núria, el Sebastià, la Marta i el Manelic i explicant les seves fondes cuites, que, no per ser arquetípiques, són menys vives, menys imponents. De la escenografia s’ha de la impressió al descórrer de la cortina, que fa l’efecte de pas del minimalisme de l’habitació i de la terra baixa al barroquisme del bosc. 

Núria, el poble: passat i futur. 
La Núria és la primera veu que l’espectador sent i representa l’únic ésser pur que hi ha a la Terra Baixa. La obra comença amb les seves paraules. La seva mirada és la de la innocència perduda de la Marta, i potser en part, també el seu alter ego. També podria representar la innocència perduda del poble, quan narra la posició dels seus germans, obeint servilment el Sebastià, fins i tot quan son en desacord amb ell.  La seva visió és esclaridora i visionària quan explica la incapacitat de la seva família per formar altra família (solters, vidus, etc.) realment està donant a entendre que es tracta de la decadència, del fi de la seva estirp.  
Ella és la única que respeta en Manelic quan tothom es burla d’ell. Aquesta amistat obre els ulls i la conciència de la Marta en relació a la situació en la que, per negligència o per la pressió del seu amant, ha consentit ficar el pastor. 

Marta, la terra cosificada, la desposseïda. 
La Marta prové d’una terra encara més “baixa” que aquesta. Quan mor la seva mare, cega i pidolaire a Barcelona, el home –cec tambér- que vivia amb ella va plorar: aleshores la Marta va descobrir que els cecs podien plorar, ja que la seva mare mai ho havia fet.  
En varies ocasions per la seva pròpia veu declara patèticament “jo no sóc ningú”; sempre ha estat a disposició d’altres, ja fora sa mare, son padrastre o el Sebastiá, tots l’havien tractada com una béstia. No tenia força pròpia. Es veu que la seva voluntat és de millorar i créixer, contra tot pronòstic, quan el Sebastià ofereix i ella demana treball. No vol viure de captar. Aspira a la dignitat, tot i que la indignitat la envolta i l’ofega des de ben petita, des de que té memòria. 
A més a més de no ser ningú, de la seva animalització la Marta també s’identifica sovint i sobre tot amb la terra, fins i tot el Sebastià explica que ella és com aquelles granotes que neixen a la terra dels camins, mullats per la pluja.  
Fins que es casa amb el Manelic ella no havia tingut res propi. Pero ara, “per primera vegada a la terra”, el Manelic és seu. Dell treu la força, l’esperit que li cal per prendre una decisió, per amar, per agafar las regnes de la seva llibertat. 

Sebastià, el tirà. 
És clar que el Sebastià ama la Marta!. Si. Però el seu amor és violent i destructiu. És tirànic i violent. No només amb ella, sinó amb tothom. Ell disposa de la terra, de les voluntats, del poble... Ell és el veritable amo de la Terra Baixa. Però també és un lladre, un estafador, un trampós. És el llop que amenaça i, al mateix temps, ha de tenir cura del ramat... Us sona això?

Manelic, feréstec i alliberador. 
El Manelic s’identifica amb l’aigua, per una banda, fecundant la terra, tal i com el Sebastià intueix involuntàriament quan parla de les granotes i les identifica amb la Marta; per altra, símbol de puresa al moment en que es compara amb la neu de les muntanyes i les aigües del desglaç. 
Manelic sempre havia viscut a la terra alta, al lloc més elevat, tant física com metafòricament. La seva espiritualitat és evident, ja que ell mateix explica les seves plegàries. El seu amor és pur i absolut, però també ho és la seva dignitat, que no està disposat a perdre i, de la que va tan sobrat, que encara la Marta toma consciència amb ell del seu propi desig, que potser mai s’havia permès sentir. Quan descobreix l’engany, Manelic vol saber-ho tot, i quan s’assabenta, perdona la Marta i decideixen de fugir junts i allunyar-se d’aquest lloc terrible on mai podràn ser feliços, de la terra baixa, que els arrastra a una existència més baixa encara. La terra promesa és la muntanya, “allà on és Deu, i no s’en riuen dels que s’estimen i perdonen”. Això en la segona versió, perquè en la primera, el pastor també mata la Marta, ofegant-la (una altra vegada, recorda l’aigua). 
Es descriu també l’escena premonitòria del que passarà més endavant, investida en un gran simbolisme, en la que el Manelic mata un llop i rep un duro del amo, del Sebastià; en aquell moment, la ferida que havia causat el llop s’obre i embruta el duro, simbolitzant, potser l’intercanvi de la vida pel treball; la feina feta és sang, és vida. Arriba a guanyar així 23 duros, 1 per cada llop. El llop número 24 serà el propi Sebastià, que serà mort –paradoxalment- per un pacífic pastor d’ovelles.
El llop no vindrà més. 

¿La corrupció és a la terra baixa o als homes? 
Hi ha una frontera que mai ningú hauria de passar. Entre l’ignorància i el mal hi ha una línia casi invisible, que fins i tot costa de esbrinar a les lleis concebudes per aliviar els fregors de l’existencia humana en societat. 
I nosaltres, els que ara visquem a la Terra Baixa, ¿hem pensat si encara volem ridiculitzar els innocents o, potser, matar al llop?